L’home enamorat del planeta Venus

Un home s’havia enamorat del planeta Venus (alguns es detenen en el mont de Venus! ) però ell estava vertaderament enamorat, i cada nit de cel estrellat es gitava davant sa casa per a declarar el seu amor al planeta inaccessible, almenys... així ho creia ell! Una nit que somiava, amb el cor ple d’amor i el cos ple d’efervescència, va sentir una veu dolça que li xiuxiuejava a l’orella:

−Estic commoguda del teu fervor i molt impacient per tancar-te entre els meus braços, vine a buscar-me, vine...

L’home va fer un bot, havia reconegut la veu de l’amada malgrat que no l’havia sentida mai abans. El planeta Venus s’havia adonat del seu amor i responia a la seua flama.

−Però com puc fer per a arribar fins a tu si no sóc més que un home? Ella murmurà molt a prop seu:

−Mira el raig de lluna que brilla fins als teus peus, acosta-t’hi, puja damunt i quan estaràs en la Lluna, trobaràs un altre raig que t’hi he deixat i que et conduirà cap a mi...

L’home muntà sobre el raig i amb facilitat s’envolà fins a la Lluna. En aquest astre va descobrir, com li havia promés, el raig de Venus i de nou començà a elevar-se cap a ella. A mig camí va tenir de sobte aquest pensament: «Açò no és veritat, estic somiant, no és possible que un home puga caminar així sobre el raig d’un planeta...» I amb el dubte que va nàixer en ell, trontollà, caigué... i s’estavellà a milers de quilòmetres més avall... en el planeta Mart. Abans de morir va tenir el temps de sentir la veu de l’amada que li murmurava a cau d’orella:

−No era prou que m’estimares ni que confiares en mi, encara era necessari que pogueres creure en els teus recursos, que t’atrevires a confiar en tu mateix!

Així s’acaba el conte de l’home que no sabia que les coses possibles es troben just una miqueta després de les impossibles.